Eixida al mar aborda la domesticación de dos salas, la interior y la exterior de una antigua vivienda en Cadaqués a partir de un catálogo de soportes domésticos.

La intervención surge de la necesidad de priorizar la relación con el exterior, que se vuelca sobre la Platja Gran de Cadaqués, y de organizar el interior a partir de mobiliario para aprovechar al máximo el espacio.

Se propone un catálogo de elementos o soportes que ayudan a la integración de instalaciones y actividades para organizar el espacio, domesticarlo y difuminar el espacio exterior del interior.

Soporte doméstico 1: el mueble cocina

Se plantea un mueble interior que integra las instalaciones de la cocina, el acceso a la vivienda, almacenaje y el acceso al baño. Este soporte doméstico concentra todas las instalaciones para liberar las salas con bovedillas existentes vistas.

Soporte doméstico 2: el banco

Se diseña un banco que funciona como pieza central que reorganiza el espacio. Este banco para sentarse expande la separación entre dos salas y configura un espacio de comedor. Recoge dos puertas correderas que ayudan a eliminar circulaciones secundarias y ofrecen una mayor profundidad visual. Este soporte doméstico desjerarquiza las dos salas adquiriéndolas del mismo tamaño permitiendo flexibilidad y adaptabilidad de uso.

Soporte doméstico 3: la cocina exterior

El tercer soporte doméstico es una cocina exterior. Se restaura la cocina existente y es ampliada como mueble lineal. Se utilizan piezas cerámicas verdes propias de la memoria del lugar. Este soporte se sitúa en un extremo liberando el espacio y vinculando las dos salas, la interior y la exterior.

Soporte doméstico 4: el banco exterior

Se plantea un banco de la misma materialidad que la cocina exterior. Este elemento recoge y acota el espacio exterior creando un comedor íntimo y una mirada al mar.

Se propone la revitalización de esta vivienda a través del uso de la cerámica, la construcción con artesanos de la zona y la expresión las condiciones marcadas por el lugar y el clima.

Con otras actuaciones como un mismo pavimiento en el exterior y el interior, cambiar unas ventanas existentes por una de más eficientes, restaurar la barandilla existente o rediseñar el baño, se domestica este antiguo apartamento y se propone rehabitarlo.

La trama del barri vell de Girona és irregular, estreta i fosca. La llum amb prou feines arriba a introduir-se dins els carrers, els quals són els principals protagonistes. Ens trobem en el festival floral de la ciutat de Girona, i la ciutat vesteix de gala. Ens encarreguen actuar en un dels carrers-escala més importants i cèntrics de la ciutat: el Carrer d’en Manuel Cúndaro.

En cap moment volem perdre l’essència del carrer, que és el seu material unitari: la pedra de Girona; i la seva forma: l’escala. Realcem la seva identitat donant-li un sostre, un sostre que recull la llum, la tamisa, i l’acompanya als dos patis que s’han obert, plens de flors.

El programa

Ens trobem amb unes bases de concurs clares:

“[...] ha de preveure intrínsecament ser completament muntable i desmuntable per part de personal no especialitzat, i fàcilment transportable en un turisme tipus furgoneta, per a facilitar posteriors itineràncies. El material ha de ser adaptable a espai

d’exposició de diverses característiques, [...]. Pel que fa al seu disseny, ha de considerar

que l’exposició s’ha de poder instal·lar en un espai exterior, pel que haurà de ser resistent a la intempèrie.”

Les tres seus de la Demarcació de Girona del COAC (Girona, Figueres i Olot) són espais molt diferents pel que la premissa formulava un repte important. Cal afegir-hi que a Olot l’exposició es troba a la intempèrie, pel que va caldre descartar materials no resistents a l’aigua o poc durables. Vam optar per una lona sintètica, impresa amb tintes ecològiques resistents a l’aigua i rentables.

Intentant respectar al màxim les bases donades, busquem un element repetitiu per a facilitar el seu muntatge. I pensem en el cavallet. El dissenyem ex professo per fer-lo el màxim de senzill possible. Es tracta d’una barra d’acer doblada sobre si mateixa amb dos elements per a poder ancorar la tela que suporta l’exposició. Aquest cavallet té dos posicions, amb dues altures diferents, dinamitzant així l’espai expositiu: 70cm i 100cm.

Finalment, tot el material es pot transportar en un turisme familiar en un sol viatge. Hi afegim de més a més altres valors importants per a nosaltres. Aquesta sèrie de constriccions autoimposades augmenten les possibilitats creatives del projecte: Prenem en consideració el moment de la inauguració, que té lloc en finalitzar l’entrega dels premis d’arquitectura. Durant l’entrega dels premis l’exposició està en suspensió, inacabada. Els cavallets estan ja col·locats a l’antesala de l’auditori, on es realitza l’acte. La gent creua aquest espai amb les estructures d’acer a priori mal distribuides. Fins que es donen la volta, tres d’aquests cavallets que guardaven tres bobines de lona, les despleguen sobre la resta, descobrint per primer cop els diferents projectes.

Valorem la necessària reconversió del material expositiu un cop finalitzada la seva funció inicial. No limitant la seva vida útil a l’espai temporal de l’exposició i trobant la forma de tancar el cercle: d’exposició a suport per a material expositiu; del croquis de l’arquitecte a taula de treball. Es planteja tallar els projectes de la lona i entregar els talls als seleccionats i guanyadors.

Un joc de textures visuals i dualitats: temporal i intemporal, existent i naixent, masculinitat i feminitat… Un nou cor florit en el si de la casa que connectant les seves parts fa renéixer tot l’espai. D’aquest renéixer de la vida, unes cordes s’enlairen a la recerca de la llum. Com el teixit de les Moires, representen aquest tapís que és el món del qual formem part tots i cadascun de nosaltres.